CRAVAGLIANA
CRAVAGLIANA
le doux nid CRAVAGLIANA CRAVAGLIANA CRAVAGLIANA


 

25 Avril

Per mi, verament, el 25 Avril l’è el 26.
Serum in montagna, Fobello,
Brigata Garibaldi, Moscatelli comandant,
la val sera desliberada d’un quai mes,
nissun aveva el coragg de passà el Pont de la Gula.

La radio la cuntava,
che el 25 gh’era un quai moviment,
di scontri “sporadici”.
Poi l’a tasù, gh’eren di music,
di canti, Milan se deslibéra,
ma l’era giamò la mattina del 26:

“Gh’è l’insurrezion,
Milano liberata, anca la Breda
E Sesto San Giovanni l’è piena de bander”.

Em comincià a cor per rivà in paes,
vint minut, in discesa,
num fioeu, anca el papà e la mamma,
l’Anita, l’amisa, no, era un po zoppa,
fala cor saria sta minga bel per le.

Num fioeu se sem taca ai campann,
serum tri o quater,
la corda la me menava in alt,
poe giò, tentatif de fa’ pes,
in alt ammò.

El dì l’era rivà.
Avevum vist el mund,
se vorum dì mei, la società,
spaccada in do.
Una part bianca, ghe serum num,
i partisan, i resistenti,
una part negra, fascista, todesca,
gent che denunciava, che faseva la spia.

L’era el dì bianc,
quel che vorevum l’era realtà.
Dopo pussé d’un ora se semm staccà di campann,
in piazza gh’era gent, el papà, Don Pietro,
i tanti amis,
gent che gh’aveva fieou e fradei lontan,
chi prisoner, chi dispersi,
la domanda l’era: vegneran indré, ma quand?

Ma l’era el dì bianc
quel della speranza che la se compiss.
L’era tutt un vosà, una domanda,
l’era pussè fort del frecass de la moto
che l’è rivada, cunt una gran frenada.

Un partisan, divisa fantasia, fazzolett ross,
“L’è chi el Mora dottor Giovanni detto Giovannino?
A l’è lu? Le dis de vess detto Giannino?
Ma el fa istess, lu l’è el sindich de la Liberazion,
nominà del CLN,firmà di alleati.
Gh’è chi la carta,
ghe la faga vedè al segretari comunal,
quand le ved,
me paren scapà tucc,
anca quel de Cravagliana”.

Papà l’era un po’ stremì, stremida la mia mamma,
vosaven “Viva el Sindich”,
don Pietro el diseva: “Te podet fal benissim,
tut el paes l’è cunt ti”.

L’era el dì tutt bianc.
El dì che spettavi l’era rivà.

Poe, passaven i dì, el bianc l’era pu tant bianc,
rivaven di notizi de gent giustiziada,
aveven mazzà el Zio Beppe,
per una maldicenza mai confermada.
El bianc el se ingrigiva.

E l’è sta insci per tanti ann.
Ma mi, a la mia età, cominci a vedé ciar.
El dì bianc el gh’è.
Minga dre d’una canton,
mi el vedarò no,
no, nanca i me nevod,
ma se se impegnum,
se lavorom cunt testa,
se femm de men di division, di personalismi,
i nevod di me nevod un dì bianc el vedaran,
istess de mi.
Sarà el dì de la pas in tutt el mond,
e el resterà bianc,
color de l’utopia.
E mi ghe credi, e la proclami incò,
25 Avril 2006.

PIER GIORGIO MORA

LA GRANDE
CASA ROSSA

 
LA SORELLINA
 
RAGAZZI SOLDATO
 
VALSESIA, UN PRETE
 
LA LIBERAZIONE
 
1944, TRA I SOLDATI DELLA TAGLIAMENTO
 
ALEGRU
 
LA SFIDA DELL'OSPITALITA'